L'home, tan dolorit de les articulacions que quasi no podia pujar les escales de casa, seia al costat d'una palmera mentre contemplava distret l'entrada de les barques al port. Al seu costat, amb les orelles plantades, la seua companyia es llepava una pota.

-Com va, senyor Tolo?- li deia una veu familiar.

-Anem fent, Carmeta- contestava quasi mecànicament.

-Ací li deixo els ossos que li hem guardat per a Tobby. Fins demà, senyor Tolo.

-Adéu, xiqueta- la saludava Tolo mentre mirava com se n'anava carrer amunt i es meravellava, com cada dia, de com s'havia fet de gran Carmeta.

Un soroll de motor potent va envair la tranquilitat de Tolo. ``Quan s'arrima l'estiu, el poble encara s'ompli més de cotxes'', va rumiar. L'automòbil, un model luxós d'importació, es va aturar tan prop de Tolo que li va fer apartar els peus esglaiat. Es va obrir la porta deixant veure la tapisseria de cuir i els acabats en caoba de l'interior. Va baixar un home vestit amb traje, corbata i ulleres d'eixes que pareixen espills i oculten la mirada. ``Deu ser foraster però el caràcter em recorda algú del poble'', va cavil·lar Tolo.

-Bona vesprada. No troba que fa molta calor avui?- va dir l'home del traje.

-Ja toca, no li pareix?- va comentar Tolo una mica molest perquè el cotxe l'impedia veure el port.

-M'he fixat que té un gos molt bonic. És seu?- es va interessar el desconegut.

-És molt carinyós- li va contestar Tolo gratant-li darrere les orelles a Tobby. -Era de la meua dona.

-No li dona molta faena?

-Em fa molta companyia.

-Però no es cansa de treure'l a passejar tots els dies, donar-li de menjar, rentar-lo, portar-lo al veterinari, ...?

-A mi ja m'està bé- li va respondre indiferent.

-Sap que és un gos de pura raça?

-Això em diu la Carmeta però jo no ho entenc, sap vosté?

-Ja li ho asseguro jo. El seu és un exemplar magnífic. Amb un bon rentat, una bona alimentació i un poc d'ensinistrament podria fer-lo competir.

-Per a què vull fer-lo competir?

-En podria treure un bon grapat de diners.

-Vol dir?- es va interessar lleugerament Tolo.

-I tant. Si vol, me'l deixa a mi, el prepararé, el faré competir i ens repartirem els premis que guanye.

-Però s'haurà d'endur a Tobby, veritat?

-És clar.

-Mire, tan s'hi val, deixe-ho correr- li va dir un poc decebut.

-Doncs farem una altra cosa. Li compro el gos.

-Per què?

-El seu gos estaria millor amb mi. Més ben atés i alimentat. Vosté es llevaria un maldecap de damunt i encara guanyaria uns diners que no s'esperava- va amollar-li amb eixe to temptador del qual n'estava tan orgullós.

-No vull els diners- va explicar Tolo mirant-se'l de fit a fit.

-Ja veig que és un bon negociador. Li pago el doble del que val i, a més, li regalaré un altre gos.

-Mire senyor, no vull un altre gos ni els seus diners.

-Sembla mentida: no saber reconèixer una oferta generosa. A més, vull el gos. Que no ho entén?

-El gos no està en venda- va recalcar Tolo mentre veia la seua imatge reflectida a les ulleres de l'home.

-Però jo li'l compro.

-Li he dit que no està en venda.

-El gos serà meu- va exclamar irritat. -Aniré a parlar amb les autoritats i m'emportaré el seu gos, vulga o no vulga!

-Vaja vosté on li parega- va dir sorprés. -On s'ha vist que els que manen ajuden a llevar gossos a la gent.

-Ja ens veurem!- va amenaçar mentre tancava la porta del vehicle i engegava el motor.

-Bon viatge!- el va acomiadar Tolo.

Mentre veia com l'última barca arribava i es preparava per tornar a casa, Tolo va pensar confiat: "jo vaig votar pel nostre governant, i a més, conec la seua família de tota la vida".

(continuarà...)

Benicarló, juliol de 2002