Associació Salvem La Tossa


Dies esperant la resposta de l'Alcalde a la Carta Oberta
007210
 
Un lligam amb el passat camí del futur

 

Benicarló compta dins del seu terme municipal amb diverses vies pecuàries - ``rutes o itineraris per on transcorre o ha transcorregut tradicionalment el trànsit ramader'' tal i com les defineix la llei -. Dues d'elles, una que coincideix en itinerari amb el camí vell de Sant Mateu i l'anomenada camí Assagadors, discorren pel paratge de La Tossa. Per conèixer amb més profunditat la realitat, la història i la importància de les vies pecuàries es va programar una xerrada dins del I Cicle de Conferències Al Voltant de la Tossa que organitza l'associació Salvem La Tossa. [Humor] Es veu un jugador de golf emprenyat mentre un pastor assegut a l'ombra d'un arbre pensa:
		'No sé qué vol eixe pastor del gaiato raro. Que porte les ovelles, que ací hi ha herba de sobra'

Jordi Valero, enginyer tècnic forestal i secretari de l'associació ``Ligallo General de Pastores Trashumantes'' d'Aragó, Catalunya i Comunitat Valenciana, amb una dissertació titulada ``Vies pecuàries: passat, present i futur'' va descobrir a moltes de les persones que van assistir - cap d'elles regidor de l'equip de govern municipal - que ``la transhumància existeix''.

L'exercici de l'activitat ramadera transhumant té per finalitat aprofitar les pastures que hi ha de forma natural a diferents parts del territori en diverses èpoques de l'any. A la nostra zona el ramat es trasllada a l'estiu a les terres de l'interior i torna a la costa per passar l'hivern. Per a desplaçar els ramats a través de les distintes poblacions, els lligallos o gremis locals de ramaders, creats el 1259 a la Corona d'Aragò, es van unir i van establir vies pecuàries de caràcter intermunicipal. Aquests camins de trànsit i pastura d'animals, depenent del lloc, reben diferents noms: vereda, assagador - a la nostra comarca -, lligallo, carrerada, camí ramader o cabañeras.

La Llei 3/1995, de Vies Pecuàries, classifica les vies pecuàries en funció de la seua amplada en canyada (75 metres), cordell (37,5 metres) o vereda (20 metres) i les considera ``autèntics ``corredors ecològics'' [...], instruments afavoridors del contacte de l'home amb la natura i de l'ordenació de l'entorn mediambiental''. Tanmateix, els atorga el caràcter de bé de domini públic inalienable, imprescriptible i inembargable, de manera que la titularitat correspondrà sempre i sota qualssevol circumstància a les comunitats autònomes. Li reserva l'administració autonòmica el paper de protegir, conservar i garantir l'ús públic de les vies pecuàries que ``...amb els seus elements culturals annexos les converteix en un llegat històric d'interés capital, únic a Europa...''. Per a la seua conservació fins i tot la Unió Europea aporta finançament. Però aquest idílic panorama que pinta la llei està molt lluny de la realitat. Aquests camins amb més de 700 anys d'història, al llarg dels quals hi podem trobar elements arquitectònics característics del nostre territori - ponts ramaders, arcs romans, millaris, cases d'esquilament, safareigs de llana, allotjaments, tanques i altres construccions en pedra seca - estan patint una degradació continuada des que la importància del sector ramader en l'economia va començar a minvar a finals del segle XIX.

La pervivència de la transhumància i la conservació de les vies pecuàries estan íntimament lligades. Per fer front a la crisi que està patint el sector de la ramaderia transhumant a les ``Jornadas de trashumancia, cañadas y desarrollo rural'' celebrades l'any passat a Logronyo es van proposar diferents línies d'actuació. Una de les més interessants intenta aprofitar el potencial turístic dels assagadors i del patrimoni cultural que l'envolta. D'aquesta manera es pretén oferir un nou tipus de turisme cultural i temàtic - turisme que va en augment - que fomente el coneixement dels valors de la transhumància al públic en general i que, al mateix temps, servesca com a complement per al manteniment de les vies. Aquesta alternativa ja s'ha posat en marxa amb la publicació de "Guies de gran recorregut". Pel territori de la Comunitat Valenciana discorren cinc d'aquestes rutes. Una d'elles, la ruta del Llosar, de 110 km, té un assagador que naix de Benicarló, i es dirigeix fins el Llosar (Vilafranca), on es reparteixen els ramals que van a Valdelinares, Fortanete i Cantavella.

Altra iniciativa d'aquests estil que està tenint molt bona acollida són les excursions transhumants. Des fa tres anys, aprofitant el desplaçament del ramat des d'Amposta fins el Llosar, un grup d'estudiants acompanya al pastor durant les cinc jornades que dura el trajecte a peu apropant-los a la natura i a la història.

L'èxit d'aquest tipus d'experiències que conjuguen el respecte a l'entorn, la conservació d'una activitat ancestral, la recuperació del patrimoni històric i cultural amb la vesant lúdico-turística ens fa pensar que és viable un altre model de turisme. Un turisme més beneficiós per a tots en una societat que demana una gestió responsable valuosos recursos limitats. Una societat que mira cap al futur conscient de la importància del llegat que els seus avantpassats li ha posat a les mans.

Benicarló, juny de 2002

© Copyright 2002-2007 Associació Salvem La Tossa